divendres, 29 de març del 2013

Acte-homenatge a V. A. Estellés, Biblioteca de l'IES Serpis

27 de març de 2013, 20é aniversari de la seua mort
Inauguració de l'exposició i recital dels seus poemes amb la participació de l'alumnat, professorat i personal no docent del centre.

Lliurament dels Premis Literaris, organitzat per l'AMPA.  



Recreació del despatx d'Estellés i quadres referits al vers del poema "No com a plenitud" d'Horacianes.
 
Estris de la llar que contextualitzen l'obra d'Estellés, aportats pel personal del centre



"Un alfabet fosforescent de pedres", que fa referència a un vers del poema "M'aclame a tu"

Fotos d'Estellés a Xàtiva l'any 1979, aportades per Ricardo Sicluna


 


"Tot ho recorde mentre vas estenent la roba"



Participants en el recital de poesia: cor i músics de l'Institut, alumnes, professors, personal no docent.
 
 





divendres, 1 de març del 2013

VERSIÓ DE POEMES D´ESTELLÉS

 "LA PARELLA D´AMANTS"

No hi havia al món una parella d´amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del dilluns al diumenge .
Tot ho recorde mente veia el nostre àlbum de fotos.
Han  passat anys, molts anys; i amb els anys, els records.
De sobte, encara em pren aquell vent o l´ amor
i rodolem pel món entre abraços i besos .
No comprenem l´amor com un costum diari.
Es desperta, de sobte, com una bella rosa,
i ens junta als dos i tornem a embolicar-nos.
Jo no desitjava mai,un amor educat
per a poder viure el nostre amor feroç i rebel.
El nostre amor és un amor brusc, salvatge i apassionat
 i tenim l´enyorança amarga de la terra,
d´anar a rebolcons entre petons i abraços.
Què voleu que hi faça! És molt bonic, ja ho sé.
Ignorem les notícies del món i ignorem les
persones que parlen malament de l´amor .
Després, tombats en l´arena  de qualsevol manera,
comprenem que som trapelles, i que això no deu ser, que no estem en l´edat,i tot allò i això.

No hi havia al món una parella d´amants com nosaltres,
una parella d´amants com nosaltres en són parits ben pocs,
 estem comptats amb els dits d´un mà.

Hanan Jalou 4esoC 






"ELS AMICS"


<<No hi havia al València dos amics com nosaltres.

Carinyosament  ens volíem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mente vas mirant les fotos.

Han  passat anys, molts anys, han passats moltes coses.
De sobte, encara em pren aquell vent o l`amistat
i rodolem per terra entre rialles i bromes.
Jo comprenem l´amistat com un costum amable,
com un costum pacífic de bons moments.
Em desperte, de sobte, com un vell huracà,
i em tombe en terra.
Jo desitjava , a voltes,una amistad eterna
i en marxa el tocadiscos, negligentment abraçant-te.
La nostra amistat és una amistat sincera i transparent,
i tenim l`enyorança amarga de la terra
d`anar a rebolcons entre rialles i anècdotes.
Què  voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé .
Ignorem el  Petrarca i ignorem moltes coses,
Les Estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som lleials, i que això és el millor que tenim
que estem en l`edat, i tot això i allò.

No hi havia  a València dos  amics como nosaltres.
Car d`amics com nosaltres en són parits ben pocs .>>

Aroa Pérez Enseñat 4esoC

Documentals

He viscut tranquil·lament i horriblement
en una estona i una ciutat, he viscut a Amèrica uns mesos culminants.
Ara passen reportatges, vídeos d'aquelles estones,
de tanta riquessa. Somreien els homes.
Sols hi havia discusions, riqueses?
Oh no, també hi havien cants amables, una amistat d'infants:
Jugaven a l'escola, al pati, innocentment
s'acomiadaven en acabar la classe.
Simpatics, carinyosos? Oh sí, també hi eren,
com hi eren també tranquils. Tot era feliç.
Ara tot és difícil. Hi ha més problemes.
                                                                    Andrea Sánchez Salas 4ºC

POSTAL
     D'ells ahunits surt amor, d'algun acte. 
             
Ausiàs March.
Pins de Villar de l´Arquebisbe, aquell bosc afable 
que sona entre la vall, el carrer de la Verge,
 
el carrer de les Creus, i enllà el carrer de la Musical.
 
Corríem els dos, aquell matí de primavera.
 
Tu portaves un clavell, distret, en una mà.
 
Duies un xandal d´Adides que et marcava les curves.
 
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
 
amb un amor tan gran com la Creu del Cerro Castelar,
 
un amor cast i apassionat, un amor profà,
 
amb unes ganes de plorar d'agraïment
 
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
 
contestat que em volies. Irromperen de sobte
 
els bombos de xaranga, el carrer de les Creus
 
tan diferent dels neons en les discoteques,
 
alegre de parcs, de bars i de vida.
 
Tu duies un gesmil en una mà; recorde 
 
com el vares tallar mentre et parlava jo.
 
En arribar a casa, et vaig besar a la boca.
  

 Javier Navarro Porter 4ºC


Professió Del Vell Roder
 A mi m’agrada l ‘aigua
de les fonts del carrer,
que bec quan vaig a córrer.

Ai de mi!

A mi m’agrada l ‘aigua
perquè quan fa calor,
és molt bona per al cos.

Ai de mi!

A mi m’agrada l ‘aigua
de les fonts del carrer,
que em dóna vida.
Ai de mi!

Yessica Garcia Ferrer









dimecres, 27 de febrer del 2013

-->
VERSIONS DE POEMES D'ESTELLÉS



No hi havia al Cabanyal una casa com la meua

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.

La façana blanca i el pati ple de flors
Les cambres lluminoses i la cuina petita
Per sentir el calor del menjar al forn
Un saló gran on vivíem tots junts
Passant les vesprades llegint llibres,
fent faena o sense fer res.
Ma casa la derrocaren un dia
I ens deixaren al carrer
Feroçment ens la llevaren del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre veig el solar.
Han passat anys, molts anys;han passat
moltes coses i el solar continua sent solar.
Per què ma casa, si no destorbava ningú?
Ens pagaren una misèria, un no-res
Per tota una vida, la infantesa de ma mare,
La joventut dels seus pares, i per a què?
Ara només existeix un lloc on deixen
Cotxes aparcats i passegen gossos,
Un terreny sense sentit, un forat
Que abans era vida plena, la meua,
La dels meus i la d'un barri
amb ganes d'obrir-se pas.

De sobte encara em pren la fúria
Què voleu que hi faça! Ma casa ho era tot.

No hi havia al Cabanyal una casa com la meua.
                                                                 Marcel Pérez, 4tA
(Versió del poema de V.A. Estellés: No hi havia A València dos amants com nosaltres)

-->
L'INSTITUT

En l'institut, hi havia professors pels corredors,
Deien coses de treballs,llargs treballs,
d'un difícil treball d'història potser.
I fumaven. Recordes que, en l'entrada, fumaven.
La biblioteca tenia un vell prestigi.
No hi havies entrat mai. I no hi entraries mai.
Un amic t'hi va dur. Estava tancada, com sempre.
Vàreu passar de llarg. Amb els exàmens,
els alumnes s'inquietaven a l'estudiar.
Em conten que, en l'època d'exàmens, les hores no passaven.
En acabar-los, hi hagué, per als alumnes, una recompensa?
No ho he sabut. No ho sé.
Iguals que els butlletins portaven els suspensos, les vacances
tornaven la llum a la foscor.
Si no recorde mal, per aquell temps llegies -i pot ser
acabaves fart de tants llibres- allò que et manaven.
De Newton et venia el record del que donaves en física
-mecànica o dinàmica, o la cinemàtica amb les lleis
de moviment- i dius massa, oh, em vull jubilar!
Vau aconseguir el graduat. Al començar altres cursos,
anomenats Batxillerat, vas plorar, deprimit.
En la cafeteria et prengueres un café sense sucre.
                                                                                Marina Font, 4tA
(Versió del poema "Les Coses"- de Vicent Andrés Estellés)


Allò més fotut de la mort no és la mort en si, 
sinó que els altres viuen i t'editen el paper
 que comprometrà la teua molt digna memòria. (Vicent Andrés Estellés)

Allò més fotut de suspendre no és suspendre en si
 sinó que els altres aproven, i t'editen el paper 
que compromet la teua digna mascletà de les dues.  (Versió de Miquel Nàcher,, (1r Batxillerat))

 
Festes a València
En una vida llarga i única
viuràs les festes que has tingut
i en molt constant i seguida evasió
no tindràs en la sang res per donar.

Dos índexs veuràs en la teua mà
d’agafar un per un els gots
i de signar justificants de malatia,
falsos arguments, fosques mentides

La festa més alegre tindràs.
En cap país igual serà
i a l’altre món no en trobaràs una igual

T’aplaudiran milers d’amics
que van compartir amb tu alegries i penúries
i que ni mort s’oblidadran de tu.

Miquel Coll (1r Batxillerat)



dilluns, 25 de febrer del 2013

ELS POEMES QUE ENS AGRADEN PER RECITAR



EL GRAN FOC DELS GARBONS
61
Es va morir a la primera, i tots
deien si hauria mort altres vegades,
de tan rebé com va morir, com si
ho tingués assajat, cara l’espill,
com els actors i com els oradors
que verifiquen o constaten certes
actituds. Va morir a la primera,
i ho féu sense faltar-li cap detall,
amb tota dignitat iconogràfica.
Interrogada sobre antecedents,
l’esposa no pogué adduir-ne massa,
com no fos aquell dia, ja llunyà,
que en culminar un coit tingué un pantaix
i tardà en recobrar-se tres quarts d’hora.

                                                                          Recomane tenebres
QUADERN PER A NINGÚ
 

VII
no em moriré d’amor.
em moriré de qualsevol cosa.
però en el moment darrer,
amb els ulls ben oberts,
els ulls dels moribunds,
estrenyeré els llavis per no dir el teu nom.
el vull per a mi sol
per a tota la mort
 
VIII
hauré estat a la teua vida
un episodi insignificant.
no hauré deixat en tu l’efímer senyal del jonc en l’aigua.
en tot cas, em recordaràs algun dia
en agafar un llibre meu,
en oir que parlen de mi.
ah, sí, jo el vaig conéixer.
i si de cas t’ho demanen, rescataràs de l’oblit alguns detalls, alguns fragments,
i continuareu bevent i parlant d’altres coses
 
X
passen els cels
però és el mateix cel que sempre passa.
als meus modestos versos sempre passa el mateix vers,
aquell que tracta d’evocar-te.
tu mai no ho sabràs
                                        Les pedres de l'àmfora


 
EXPLICACIÓ
Allà on he anat ha estat per recollir
pedres només, i sóc un sac de pedres.
Puc dir els llocs i puc dir els moments
en què, inclinat a la materna terra,
he recollit tantes formes de pedres,
he vigilat tantes formes de vida.
M'han foradat a voltes la butxaca
i jo he sentit a la meua epidermis
el seu arrap com un dolç regalim,
com el senyal de callada existència.
De vora el mar, del secà insolidari,
i del camí de l'horta polsegosa,
he anat fent el meu nocturn catàleg
amb voluntat evidentment diürna.
Diran de mi: És l'home de les pedres.
Pedres humils i rebotades, pedres,
pedres que no constaran a les cròniques,
i jo ara escric la pàl·lida memòria,
la voluntat decidida de càntic,
el fet solar, el venjatiu projecte
d'un poble antic com les pedres també.
Pedres, fragments de tota una existència,
arrodonida d'activitats marítimes
o cantelluts de soledat superba.
Pedres, només: un manament de pedres
que aquest País em deixava a les mans.
Pedres de riu i pedretes de via,
ferruginós i metàl·lic destí!
No són lunars: són humanes, només,
amb el perfil humanament cansat
com d'esperar anys i anys l'arribada
d'algun moment que elles saben només,
com esperant la meua mà sol·lícita.

                                   Llibre de les pedres (Mural del País Valencià, Llibre III)

Vicent Andrés Estellés, L´hotel París(1973) 




El principi i la fi són la mateixa cosa.
Són un poble, Françoise, on viuen els meus pares,
on vaig nàixer i vaig fer els primers pecats,
on torne cada dia inesperadament,
mentre vaig, vinc i torne entre les meues coses.
El principi i la fi són un poble, Françoise.


Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb un pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals, i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.




DOCUMENTALS
     Car sapiats per cert que les disposicions del  
     món que ara corren, molt són pitjors que hom no.n  
     poria expressar, e Déus farà en breu pus terribles 
     joís que hom no poria pensar ni aesmar. 
              Arnau de Vilanova

Has viscut plenament i dolorosament 
en un temps i un país, has viscut en Europa 
uns anys determinats. Ara passen pel·lícules, 
documentals d'aquell temps, de tanta misèria. 
S'esgarrifen els fills. ¿Sols hi havia la guerra, 
les delacions, el tacte de colzes, sols la fam? 
Oh sí, també hi havia, com la ceba que grilla, 
un amor impensat per a tota la vida: 
s'amagava en els cines, en les darreres files; 
presumien, els jóvens, agafant-se del braç: 
prudentment es soltaven en arribar a  casa. 
¿Els besos, els abraços? Oh sí, també n'hi havia, 
com hi havia també un sentiment confús 
de culpabilitat. I la barbaritat 
de sobte es perpetrava, torpe, en un replanell. 
Oh sí, tot era trist. Era alegre la vida. 
Ara tot és distint. Fan futbol per la tele. 





I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cante l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.


                     Vicent Andrés Estellés
, LLIBRE DE MERAVELLES